Claus del conflicte

Myanmar és el país més gran del sud-est asiàtic, molt ric en recursos naturals i situat estratègicament entre dues potències regionals, l´Índia i la Xina, a més de tenir fàcil accés a les economies més puixants de la zona. Té gairebé 50 milions d´habitants, la major part dels quals són d´origen ètnic birmà, encara que existeixen altres minories importants (karen, moni shan). Com a conseqüència d´aquest component pluriètnic, en el moment de la independència es decidí elaborar una Constitució amb clara vocació federal, que garantís la lliure determinació dels pobles que formaven la Unió de Birmània. Però l´assassinat del líder polític Aung San i el posterior establiment de règims polítics autoritaris posà fi a aquesta voluntat, negant la plurinacionalitat del país.

El 1990 el Front Democràtic Nacional (NLF), format per les minories nacionals birmanes i liderat per Aung San Suu Kyi -filla de l´històric líder-, guanyà les eleccions. Però, de nou, els militars del Consell de Restauració de la Llei i l´Ordre de l´Estat (SLORC) feren un cop d´Estat, al·legant que el país no estava preparat per a la democràcia i retornant així a un règim dictatorial.

Com a conseqüència d´aquesta situació, podem afirmar que actualment són dos els conflictes que conflueixen a Myanmar: per una banda, aquest relacionat amb la política interna; i, d´altra banda, un de caràcter ètnic. Ara bé, ambdós tenen un origen i conseqüències comuns. Sobre l´origen, ja hem esmentat el mosaic ètnic birmà. I, en referència a les conseqüències, han estat també similars en ambdós casos: èxodes massius de població a països veïns i la creació de camps de refugiats -d´estudiants, en el problema polític intern; i, tribus minoritàries, en el conflicte ètnic-.

Evolució del conflicte

a) Conflicte polític

El 1945 els nacionalistes birmans (AFPFL, amb Aung San al capdavant), ajudats pels aliats, recuperaren el país de mans de les tropes japoneses que l´havien ocupat quan els britànics iniciaven la descolonització de la zona. Així, el 1948 el país esdevingué un Estat independent i es constituí com una democràcia parlamentària, sota el govern de U Un, successor d´Aung San, el líder assassinat de l´AFPFL. El 1962, el cop d´Estat del general U Ne Win instaurà un Govern autoritari, essent declarats il·legals tots els partits polítics, excepte el Partit Birmà del Programa Socialista (BSPP). El particular "camí cap al socialisme" de Ne Win va dessagnar el país de forma lenta però inexorable. La riquesa natural de Birmània fou la raó principal que els seus habitants triguessin més de tres dècades a rebel·lar-se contra el règim militar.

A partir de 1973, com a conseqüència de l´aprovació per referèndum d´una Constitució, Birmània es convertí en un Estat socialista, també autoritari. Ara bé, múltiples pressions a final de la dècada dels 80 -la persistència de problemes econòmics; les nombroses manifestacions de sectors de la població contra el Govern; la creació, per part dels principals líders de l´oposició, de la Lliga Nacional per la Democràcia (NLD)- portaren el BSPP, des d´ara Partit Unit Nacional (NUP), a celebrar eleccions lliures.

No obstant, les Forces Armades -ara lluny del BSPP/NUP-, amb l´objectiu de mantenir l´estabilitat fins a la celebració de les eleccions del 27 de maig de 1990, crearen el Consell de Restauració de la Llei i l´Ordre de l´Estat (SLORC). Finalment, les eleccions foren guanyades per la NLD (59,9% dels vots), que pretenia iniciar immediatament les negociacions amb l´SLORC. Però aquest últim òrgan anuncià que les eleccions celebrades no eren per a proporcionar una Assemblea Nacional, sinó una de constituent, amb la facultat de redactar una Constitució, que en última instància hauria de ser aprovada per l´Exèrcit.

A partir d´aquell moment s´inicia de bell nou la repressió: líders polítics (NLD) detinguts, ciutadans empresonats per raons polítiques, les publicacions dels partits polítics prohibides, les oficines de la NLD registrades; i alhora es continuà fent ús dels mètodes de tortura, de judicis sumaris, migracions forçoses i se seguí aplicant la llei marcial. Tot acte contrari a les citades actuacions era també durament sufocat: monjos budistes i estudiants assassinats o expulsats.

Davant aquesta situació, el grup de representants de la NLD que havien estat elegits a les eleccions de maig anunciaren un Govern paral·lel: la Coalició de Govern Nacional de la Unió de Birmània (NCGUB) presidit per Suu Kyi. Malgrat l´oposició de l´SLORC, l´any 1991 es pot considerar que hi ha un reconeixement internacional de facto al NCGUB al ser premiada amb el Premi Nobel de la Pau Suu Kyi.

El 1992 es produeix una reforma interna de l´SLORC, i es decidí que es reunís una Convenció Nacional que redactés la nova Constitució. Malgrat els signes d´obertura de l´SLORC, com ara acceptar la invitació del secretari general de l´ONU per discutir el procés de democratització, la reconciliació nacional i els Drets Humans, els obstacles que limiten la nova obertura democràtica són encara molt nombrosos.

El desembre de 1997, la Junta Militar efectua una neteja de façana adoptant el nom de Consell d´Estat per al Desenvolupament i la Pau (SPDC). Contràriament al que havia passat el 1988, la causa d´aquesta "revolució de palau" no van ser els esdeveniments del carrer, sinó que va ser conseqüència indirecta de pressions exteriors, procedents sobretot d´Indonèsia i Singapur, els principals inversors a Myanmar, que acusen el règim de corrupció extrema.

Per altra part, i mentre continua la neteja ètnica amb la mateixa ferocitat de sempre, el SPDC inicia una tímida lluita contra el narcotràfic (Myanmar és un dels exportadors més grans d´heroïna) i contra alguns generals "barons de la droga". En aquesta lluita, l´SPDC compta amb el suport d´alguns lobbies americans, fet que pot portar els EUA a aixecar l´embargament econòmic.

b) Conflicte ètnic

A banda del conflicte de política interna existent a Myanmar, podem parlar també d´un problema ètnic, ja que els diferents governs birmans han tendit a negar l´existència de les diferents nacionalitats que hi conviuen. És més, han estat objecte de importants violacions dels Drets Humans (tortures, esclavitud, violacions). Aquestes minories (hmong, mien, karen, akha, lisu i akhu) han optat per refugiar-se als països veïns: Bangladesh (refugiats musulmans de Rakhine), Xina, Índia i, especialment, a la regió fronterera entre Myanmar i Tailàndia.

Aquest fet ha implicat directament la veïna Tailàndia en el conflicte, fet que ha posat en dubte la seva credibilitat davant la Comunitat Internacional, ja que si bé en un principi Tailàndia afavorí la presència d´aquestes tribus birmanes al seu país, a final dels anys 80 adoptà una posició contrària (repatriacions forçoses) fruit del seu interès per establir acords econòmics amb Myanmar.

La característica comuna de les citades tribus -tot i les diferències existents en les seves corresponents llengües, costums…- és la situació d´inseguretat i pobresa en la qual viuen i la seva lluita contra el Govern militar implantat a Myanmar (SLORC). Una de les tribus que actualment es troba en una situació molt precària és la tribu karen -coneguda per les "dones girafa" - que s´ha convertit en objectiu prioritari de moltes ONG i ACNUR. Aquesta tribu porta anys lluitant a través de la Unió Nacional Karen (KNU) per aconseguir una veritable Unió Federal en la qual siguin reconegudes totes les nacionalitats.

El 1995 els camps de refugiats de les tribus karen i karenni a Tailàndia patiren atacs indiscriminats (assassinats, violacions, mutilacions…) de l´Exèrcit birmà. La solució d´aquest conflicte és complicada, ja que tant a l´exili com en el propi país aquestes tribus pateixen la crueltat de l´Exèrcit. Per aquest motiu, les nacionalitats ètniques estan decidides a lluitar fins aconseguir enderrocar la dictadura militar de Myanmar, i compten amb el suport d´altres sectors birmans: monjos budistes, estudiants…

L´actuació de Nacions Unides en aquest cas es canalitza a través d´ACNUR, que proporciona assistència i protecció als més de 100.000 refugiats que hi ha a Tailàndia i Bangladesh.

Condicions actuals

La situació actual segueix essent de repressió. Si bé l´any 1990 semblava que el país anava vers un procés de transició democràtica, el pas del temps allunya cada cop més aquesta possibilitat, ja que les detencions i la repressió han continuat i fins i tot augmentat. La política actual de l´SPDC es caracteritza pel seu total rebuig a establir un diàleg amb l´oposició, per la seva decisió d´aïllar el seu líder, Aung San Suu Kyi, i de dividir el seu partit. De fet, per causa, sobretot, de les dures condicions de vida i aguditzat per la crisi econòmica, comença a haver-hi un sector de la població disposat a iniciar un diàleg amb els militars amb l´objectiu d´organitzar unes noves eleccions i aconseguir l´aixecament de les sancions econòmiques, els efectes de les quals recauen únicament sobre el poble.

En aquest sentit, la única solució perquè Myanmar surti del conflicte en el qual està immers, sembla ser, per una banda, prosseguir amb la redacció d´aquesta Constitució; i, d´altra banda, l´enderrocament definitiu de l´SLORC, i l´establiment d´un veritable règim democràtic, basat en un esperit federalista que permeti respectar els drets de totes les nacionalitats i el retorn dels milers de desplaçats i refugiats.