Claus del conflicte
El conflicte de Nagorno Karabaj és el més antic dels conflictes territorials postsoviètics ja que esclata de forma sagnant el 1990. Aquest enclavament de població majoritàriament armènia es troba a territori àzeri des de l´època de Stalin i tan sols la democratització de l´era Gorbatxov ha permès que sortís a la llum del dia. Però des de 1994 el conflicte ha entrat en un estat latent de no-guerra que aguditza les contradiccions internes dels dos estats implicats, Armènia i Azerbaidjan, al posar en segon pla la necessitat d´unió a l´amenaça externa. Per altra banda, el descobriment de grans reserves de petroli i de gas natural a la mar Càspia, que converteixen Azerbaidjan en un país potencialment ric, ha despertat també l´enorme interès de grans multinacionals i governs, entre altres d´Estats Units, Turquia, Regne Unit, Japó i, per suposat, Rússia, un altre dels països riberencs de la mar Càspia.

Antecedents i evolució del conflicte
Amb el rerefons dels pogroms antiarmenis de Bakú el 1905, la massacre d´àzeris perpetrada a la capital d´Azerbaidjan el 1918, les relacions entre els dos pobles són difícils des de fa temps. Ja el 1919, el Karabaj va estar en joc en una guerra armeniaàzeri i la sovietització no aconsegueix posar fi a l´antagonisme dels dos pobles. El 1923, després de dos anys de tensió, Armènia i Azerbaidjan es troben a dues passes d´un conflicte armat. Moscou resol a favor de Bakú: Nagorno Karabaj, poblat majoritàriament per armenis, es veu atorgat l´estatut de regió autònoma al si d´Azerbaidjan. El 20 de febrer de 1988, al calor de la perestroika, el Parlament de Nagorno Karabaj demana oficialment la "reunificació" amb Armènia. Els següents 27 i 28 de febrer, la població armènia de Sumgaït (Azerbaidjan) pateix un pogrom. Unes setmanes més tard, Moscou es nega a accedir a les reivindicacions armènies, que comptem amb el suport de manifestacions de masses a la capital, Yerevan. El conflicte provoca importants fluxos de refugiats: més de 200.000 àzeris fugen aleshores d´Armènia, mentre que els armenis d´Azerbaidjan, blanc de la creixent hostilitat d´una població cada cop més radicalitzada, comencen a fugir del país. Els pogroms de Bakú de gener de 1990 posen punt final a l´existència d´una important comunitat armènia a Azerbaidjan, excepte al Karabaj. El conflicte s´intensifica ràpidament i sembla escapar al control de Moscou.
Després de la declaració d´independència d´Armènia i d´Azerbaidjan el 1990, però també de Nagorno Karabaj, el conflicte es converteix en una veritable guerra, malgrat la seva internacionalització i diversos intents de mediació. Mentre que la capital del Karabaj, Stepanakert, pateix bombardeigs mortífers, Armènia es veu sotmesa a un rigorós bloqueig energètic. El 1993, l´ajuda de Rússia sembla haver fet un paper important en la sèrie de victòries aconseguides pels combatents del Karabaj. Els armenis aconsegueixen obrir un segon corredor cap a Armènia, al preu d´una extensió de la guerra sobre el territori d´Azerbaidjan, on el conflicte llastra, des de 1988, la vida interior d´un país la consciència nacional del qual s´està despertant. De la mateixa manera, és la guerra qui determina el destí de dos presidents d´Azerbaidjan, Ayaz Mutalibov i Abulfaz Elchibey, expulsats del poder després de les derrotes àzeris al front de Nagorno Karabaj. L´acord d´alto el foc, assolit el 8 de maig de 1994, aconsegueix al menys interrompre el vessament de sang i donar pas a les negociacions que duren des d´aleshores.

Condicions actuals
Després d´onze anys dels quals tres de guerra, el conflicte de Nagorno Karabaj dóna un saldo estimat de 30.000 morts (uns 10.000 del costat armeni i uns altres 20.000 del costat àzeri), un 20% del territori àzeri ocupat per Armènia (a més de Nagorno Karabaj una "zona de seguretat" que engloba sis districtes circumdants) i gairebé un milió de refugiats i desplaçats.
Tots els intents de mediació en el conflicte per part de l´ONU i de l´OSCE des de 1992, a través de l´anomenat grup de Minsk, s´han revelat vans fins ara per a assolir un acord polític seriós sense el qual la situació no pot ser encara qualificada com de pau. No obstant, les possibilitats de resolució del conflicte semblen millorar el 1999 després d´una sèrie de trobades entre les dues parts, sense mitjancers internacionals i a nivell de presidents i de ministres, i després d´una trobada a París, el 2001, entre ambdós països i els membres del grup Minsk. No obstant, els interessos nacionals d´Armènia i l’Azerbaidjan,
enaltits i recolzats per una opinió pública cada cop més oposada a
arribar a un compromís, han impedit fins ara la resolució del conflicte.

Carmen Claudín, responsable del departament de l’antiga Unió Soviètica i Europa de l’Est de la Fundació CIDOB

Última actualització: 17 de setembre de 2001