Claus del conflicte

En els śltims 30 anys Filipines, arxipčlag de milers d“illes que van ser aglutinades de forma aleatņria pels colonitzadores espanyols, ha sofert una situació de guerra civil com a conseqüčncia dels enfrontaments entre l“Exčrcit i les diverses organitzacions armades de diferent origen. Sens dubte, el conflicte d“ķndole religiosa que enfronta l“Exčrcit de Manila i els diferents grups de guerrillers musulmans és el més sagnant i violent. Els rebels acusen el Govern d“implementar polķtiques discriminatņries amb l“objectiu d“aļllar i dispersar la minoria musulmana. Els musulmans es consideren els veritables filipins, que van resistir durant 333 anys la invasió colonial, conservant les tradicions enfront a la cristianització portada a terme pels colons.

Es pot seguir parlant avui d“un conflicte entre religions, en el qual el repte entre cristians i musulmans es presenta de nou, encara que en llocs diferents? Les acusacions dels musulmans contra el Govern cristią de Manila tenen alguna raó de ser. Malgrat tot, juntament amb la qüestió de la identitat religiosa, que sempre es presta a objectius propagandķstics, hi ha causes econņmiques, ambicions internacionals i assumptes interns de lideratge.

Els musulmans filipins, que constitueixen el 5% dels 70 milions de filipins, es concentren al sud, on arriben a ser majoria, essent qualificats per les autoritats de "comunitats indķgenes", envers les quals adopten una actitud de superioritat. Per raons d“oportunisme polķtic, Manila ha heretat i mantingut el sistema establert pels colonitzadors espanyols i nord-americans. Conseqüentment, l“Estat filipķ és el propietari de totes les terres i dels recursos naturals i, per tant, és lliure de llogar a ciutadans o empreses. Pel fet que l“economia de l“arxipčlag es basa sobretot en l“agricultura, els conreus d“arrņs de Mindanao pertanyen a l“Estat i els seus antics propietaris esdevenen arrendataris. A més, en l“śltima dčcada, l“impressionant creixement econņmic va empčnyer el paķs a cercar nous recursos energčtics, que es van descobrir al sud, en ąrees controlades pel Front Moro d“Alliberament Nacional (FMAN), el grup musulmą més poderós. També es va comenēar a construir al sud de Mindanao una gran presa per subministrar energia a Manila, a causa de la qual es van confiscar milions d“hectąrees de terra de propietats pertanyents a les tribus i es van desallotjar alguns pobles. L“FMAN, com tots els moviments islamistes, compta amb el suport de les capes més humils de la societat perquč tradueix les seves necessitats en programes polķtics.

A més del suport dels camperols, els rebels musulmans compten amb el de Lķbia i Maląisia. Les raons que porten Moammar Gaddafi a donar suport a la causa filipina vénen motivades sobretot per la necessitat de presentar-se com a lķder del món musulmą. Maląisia, pel contrari, parteix d“ambicions geopolķtiques a l“ąrea, i en especial en el seu Estat musulmą de Sabah, que des de fa molt temps intenta establir relacions econņmiques i polķtiques amb l“arxipčlag. Darrere de la mediació de Sabah per a la pacificació de les illes filipines de Jolo i Basilian s“amaga la seva aspiració de compartir els recursos energčtics que es troben concentrats al sud de Filipines.

Malgrat aixņ, el moviment musulmą del sud, tot i que gaudeix d“un ampli suport entre la població, es troba debilitat a causa de les divisions internes. Malgrat la base religiosa comuna, les divisions tribals continuen presents i s“alimenten de les diferents tendčncies de l“Islam. A vegades, el veritable objectiu de les diferents accions de la guerrilla no és danyar l“Estat, sinó mostrar la superioritat d“un grup armat determinat per, d“aquesta manera, guanyar importąncia en les relacions de poder dins de la rebel·lió musulmana. És la seva forma personal d“expressar el desacord amb les decisions adoptades per la cśpula en un context poc democrątic.

Antecedents i evolució del conflicte

Segons els documents histņrics, l“Islam arriba a Filipines al voltant del segle XIII a través dels contactes amb els mercants ąrabs i és grącies a aquest nou corrent religiós que les 12 tribus islamitzades del sud desenvolupen una societat complexa i ben organitzada. L“any 1561 els espanyols desembarquen a l“arxipčlag i l“anomenen "Filipines", aglutinant de manera arbitrąria illes que anteriorment no tenien cap relació entre si. Malgrat tot, els espanyols no aconsegueixen conquerir tot l“arxipčlag, ja que els musulmans de Mindanao i de Sulu els ofereixen una forta resistčncia. En el seu avanē cap al sud arriben fins a Mindanao, que conquereixen més per l“acció dels missioners cristians que no pas per les armes.

L“any 1898, després de la derrota espanyola, l“arxipčlag sencer és cedit als Estats Units que decideixen fer efectiu el seu control sobre totes les illes, fet que encén la metxa d“una llarga guerra contra el soldanat del sud, que es rendeix després de 15 anys de lluita. Els Estats Units compaginen els čxits militars amb mesures legislatives, amb l“objectiu de transformar i debilitar les institucions musulmanes. Amb aquest fi confisca terres i les reparteix entre les empreses occidentals i els camperols cristians del nord. A més, construeix un eficaē sistema educatiu per esborrar tota herčncia cultural entre les noves generacions i pressiona els antics lķders perquč col·laborin a canvi de mantenir part de la seva autoritat.

El 1946, el nou Govern independent del paķs decideix abolir l“oficina per a les tribus no cristianes que els Estats Units havien creat per tractar amb les minories. El Govern nacionalista de Manila intenta d“aquesta forma construir una identitat filipina basada en el cristianisme i institucionalitzada en la Comissió per a la Integració Nacional. Amb aquest objectiu comenēa una nova i intolerable colonització del sud en la qual s“utilitza els camperols del nord prometent-los terres a Mindanao. L“any 1961, els representants de l“arxipčlag de Sulu demanen la independčncia, perņ no és fins al 1968 que el Moviment Moro per la Independčncia (MMI) s“aferma com a forēa polķtica destacable, capaē d“amenaēar tant a la unitat de l“arxipčlag com als cristians del sud. Aquests śltims, en resposta a l“amenaēa musulmana, s“organitzen en bandes armades sumint Mindanao i Sulu en el caos. Ni tan sols la intervenció de l“Exčrcit, acusat de donar suport als cristians, pot restablir l“ordre.

El mes de setembre de 1973, la proclamació de la llei marcial pel Govern Marcos suprimeix les llibertats civils i origina l“aixecament de nombrosos grups d“oposició armada: els comunistes constitueixen el Nou Exčrcit Popular (NEP) i els indķgenes, l“Exčrcit Popular Serralada d“Alliberament (EPSA). Els musulmans s“organitzen en el Front Moro d“Alliberament Nacional, encapēalat per Nur Misuari, i aconsegueixen importants čxits internacionals i militars grącies a un Exčrcit de 30.000 guerrillers i al suport conjunt de Maląisia i Lķbia.

Malgrat aixņ, entre 1973 i 1975, l“Exčrcit de Manila i la guerrilla pateixen tants revessos durant els enfrontaments que comencen a mostrar-se favorables a un compromķs i signen a Trķpoli un acord, sota els auspicis de l“Organització de la Conferčncia Isląmica (OCI), que preveu la fi dels enfrontaments i reconeix als musulmans el dret a organitzar la seva prņpia forma de govern. Un any després, les acusacions i les sospites condueixen a una represa de les armes, malgrat que el front musulmą, tot i el suport de l“OCI, estą debilitat per les rivalitats internes que acaben provocant l“escissió del partit. D“aquesta escissió neixen el Front Moro d“Alliberament Isląmic (FMAI), favorable al compromķs amb Manila, l“Organització Bangsa Moro d“Alliberament (OBML), associada a la tribu Bangsa de Mindanao, i el Front Moro Reformat d“Alliberament Nacional (FMRAN). A més de les diferčncies polķtiques, a cada grup predomina una tribu de diferent component tribal. Durant els anys 80, els diferents grups es limiten a accions de terrorisme per acreditar-se com a grup lķder.

Després de la caiguda de Marcos, l“Administració Aquino, en un intent d“aconseguir la reconciliació nacional, reprčn les negociacions amb totes les formacions rebels a les quals s“uneixen grups de militars compromesos amb el rčgim anterior. Inicialment, Manila negocia amb l“FMAN, que el mes de gener de 1987 havia renunciat a la independčncia del sud a canvi de l“autonomia garantida constitucionalment. El Govern respecta el compromķs i a la nova Constitució s“estableix la regió autņnoma per a les provķncies del sud. Malgrat tot, l“arxipčlag encara és lluny de la pacificació.

Els grups comunistes i les poblacions indķgenes de la Serralada continuen combatent en el nord i l“FMAI rebutja el compromķs signat, llanēant accions esporądiques. El temor a perdre el suport popular també empeny l“FMAN a rebutjar novament l“acord justament després d“haver-se signat, perņ Manila manté la convocatņria per a les eleccions a la regió autņnoma del sud i organitza un plebiscit a les 14 provķncies interessades, de les quals tan sols 4 opten per l“autonomia. Aquestes 4 provķncies es constitueixen en la Regió Autņnoma de Mindanao Musulmana (RAMM). Tanta determinació per part del Govern persuadeix l“ala moderada de l“FMANR, que decideix convertir-se en partit polķtic.

L“any 1992, quan Ramos accedeix a la presidčncia es proposa des del principi posar fi a l“oposició armada. Les iniciatives negociadores donen resultats tangibles en les converses mantingudes amb els militars rebels arribant a la signatura d“un acord marc per al lliurament d“armes i una amnistia. Els diąlegs amb les formacions comunistes es presenten més complicades per raó de la seva divisió interna i les converses s“inicien amb la més poderosa de totes elles, el Front Nacional Democrątic (FND). El mes de gener de 1998 s“arriba a un acord sobre els aspectes econņmics i els drets humans que, segons els guerrillers, no ha estat mai implementat pel Govern. Mentrestant, Ramos reprčn els contactes amb l“FMAN, sota la tutela de l“OCI, fet que provoca un agre debat entre els moderats del moviment, favorables a reprendre les negociacions, i els qui consideren necessąria l“aplicació del compromķs de Trķpoli, que per a ells constitueix la base per a la creació d“un Estat isląmic i independent. La divisió interna de l“FMAN sobre l“estratčgia a seguir va acompanyada del naixement d“una sčrie de grupuscles, escindits, que estan decidits a seguir la lluita, ignorant la petició de diąleg promoguda pel lķder del moviment. D“aquesta manera apareixen grups com Abu Sayyaf, amb base a l“illa de Basilian, que aconsegueix reclutar els més joves comandants de l“FMAN i elegeix el segrest de turistes com un mitją per reclamar l“atenció pśblica internacional. Altres dissidents de la nova lķnia de l“FMAN conflueixen en l“FMLI, grup que, traient profit de la treva entre el Govern i l“FMAN, surt reforēat. El mes de juny de 1996, l“FMAN i el Govern anuncien pśblicament la signatura d“un acord, que preveu la inserció dels rebels en la policia del sud i la creació de la comissió administrativa transitņria, dirigida pel lķder de l“FMAN, Nur Misuari. Aquesta institució té autoritat sobre totes les provķncies del sud i s“encarrega d“assegurar el respecte de la treva i els drets de les minories religioses de cara a un nou referčndum per a l“adhesió a la RAMM. També es decreten lleis, com la de l“establiment de quotes de representació en els governs provincials, en l“administració i en la gestió de les empreses pśbliques que afavoreixen els musulmans. Tanta condescendčncia per part de Manila, que culmina amb el suport de Ramos a la candidatura del lķder musulmą, Nur Misuari, com a governador de la regió, posa en guąrdia els cristians que, tement ésser abandonats, es constitueixen en bandes armades. Alhora, Manila debilita els suports internacionals dels rebels a l“entrar en negociacions directes amb l“Estat malaisi de Sabah i afavorint la creació d“un espai comś de cooperació econņmica que inclou Brunei, Sabah, Filipines i algunes illes d“Indončsia.

L“čxit electoral de Nur Misuari, el mes de marē de 1997, afavorit pel suport del partit presidencial, posa fi a l“enfrontament entre Manila i l“FMAN. Malgrat tot, la pacificació completa del sud és encara una meta llunyana. A excepció d“Abu Sayyaf, qui s“obstina a reclamar la independčncia total del sud musulmą, i contra el qual Manila estą endurint la repressió, un acord semblant a l“aconseguit amb l“FMAN sembla possible amb l“FMLI. De fet, el Govern de Ramos s“asseu a la mesa de negociacions amb aquest segon grup, que ha modificat la seva plataforma reivindicativa, renunciant a les seves aspiracions secessionistes i limitant-se a demanar el reconeixement de la seva autoritat a les zones que controla militarment. Darrere de les condicions de l“FMLI s“amaga la necessitat de mantenir l“autonomia enfront de l“FMAN; per tant un diąleg entre els dos grups musulmans seria més profitós per a la pau que qualsevol negociació governamental. Els desigs de pacificació són generals i incumbeixen tots els grups armats.

Quant a la problemątica de les poblacions indķgenes, el president Ramos signa el mes d“octubre de 1997 una carta de drets per als nadius i intenta solucionar el problema de la propietat de la terra creant una comissió encarregada d“atorgar certificats de propietat i controlar les expropiacions. Malgrat tot, les negociacions desenvolupades preferentment amb les guerrilles del nord, l“escassa atenció a l“administració de la RAMM i sobretot la crisi econņmica de 1998 minen l“esperanēa d“una veritable pau al sud.

Condicions actuals

L“arribada al poder de Joseph Estrada, elegit president el 1998, no ajuda a un avanē de la pacificació. Estrada estą més ocupat a conservar els seus aliats polķtics i el suport dels grups empresarials a Manila que a reprendre i impulsar el desenvolupament del sud. Les ajudes de l“estranger desapareixen, a l“igual dels inversors del nord i molts oficials de l“FMAN acusen Nur Misuari d“haver-se convertit en un simple administrador a mans de Manila. Aquestes discņrdies afavoreixen l“FMLI i Abu Sayyaf, que tornen a emprendre accions guerrilleres i a llanēar una intensa propaganda, tant a l“interior com a l“estranger, per demostrar que la polķtica de reconciliació de Manila no és més que una altra forma de repressió. Finalment, la polķtica ofensiva portada a terme per Joseph Estrada contra la guerrilla del sud, el seu estil de govern populista i corrupte, la seva incapacitat de millorar el nivell de vida dels filipins i la pressió exercida contra ell per la petita burgesia, la jerarquia catņlica i el sector financer internacional, provoquen que el 20 de gener de 2001, el Tribunal Suprem el destitueixi a causa de les seves irregularitats financeres.

Gloria Macapagal Arroyo, la nova presidenta, és una representant de la burgesia tradicional polititzada, que ja havia aconseguit ser elegida com a vicepresidenta el 1998. Gloria Arroyo, que s“enfronta a una situació difķcil, en quč compta amb el suport dels sectors tradicionalment democrątics i liberals, ha comenēat el seu mandat amb l“anunci d“alto el foc i la represa de les negociacions de pau, tant amb la guerrilla comunista del nord com amb els musulmans de l“FMLI.

Śltima actualització: 30 de marē 2001