Claus del conflicte

Iran, un país de 1.648.000 quilòmetres quadrats i de 60,7 milions d´habitants, es troba en una cruïlla. El mateix principi de la revolució islàmica de 1979, el velayat-i-faguih ("el govern del jurisconsult", en què els principis religiosos prevalen sobre les lleis humanes) està en crisi. Des de l´elecció del reformador Mohammad Khatami a la presidència de la República Islàmica, el 23 de maig de 1997, el moviment de protesta ha augmentat i s´ha enfortit considerablement. En efecte, Iran no és la dictadura monolítica descrita pels mitjans de comunicació. Des del seu naixement, la República Islàmica ha acollit diversos corrents que defensen, sempre en nom de l´Islam, una visió de la societat més o menys democràtica o liberal. Segons les circumstàncies o els seus objectius, l´imam Khomeyni invocava l´Estat integrista o una societat més oberta. Després de la seva mort, l´any 1989, aquests diferents moviments, fins aleshores unificats per la presència d´un faguih (guia) incontestat, s´han anat distanciant cada vegada més. Actualment, la "cohabitació a la iraniana" es caracteritza sobretot per un desequilibri estructural que oposa un poder absolut a una legitimitat popular. És a dir, simultanieja les institucions republicanes (president, Parlament, etc.) amb el principi islàmic xiïta del Govern del jurisconsult. Així, per imperatiu de la seva Carta Magna, el "guia espiritual de la revolució" esdevé el líder suprem del país, molt per sobre del president del Govern. A diferència d´aquest, que és elegit per sufragi popular, el guia és designat per l´Assemblea d´Experts, un cos dominat pel clergat més conservador i amb competències quasi il·limitades sobre les institucions republicanes.

És per aquest motiu que el president, Mohammad Khatami, que ha estat votat per més del 70% de la població, es troba amb les mans lligades per a emprendre les reformes. És l´actual faguih, l´aiatol·là Ali Khamenei, qui controla l´aparell legislatiu i judicial, i els organismes específics de la República Islàmica, com el Consell de Guardians de la Revolució, el Consell de Vigilància de la Constitució i el Consell de Discerniment, és a dir, els sectors claus com l´Exèrcit, el poder judicial, els pasdaran (els "guardians de la Revolució"), les forces paramilitars (els basiyi) i la policia nacional. D´aquí prové la seva capacitat per a bloquejar les lleis que proposa l´Executiu, ja que aquests òrgans poden revisar la seva compatibilitat amb els principis revolucionaris, un concepte flexible i susceptible d´interpretacions diverses.

La lluita pel poder suprem entre conservadors i oposició liberal, que s´assembla a una guerrilla larvada, decidirà el futur de la República Islàmica. La victòria de Khatami ha estat una victòria del corrent modern sobre la vella guàrdia, però els conservadors segueixen essent molt poderosos perquè tenen molta representació al Parlament (el majlis). A més, compten amb el suport de l´aiatol·là Khamenei i tenen el poder judicial.

Les diverses interpretacions de l´Islam competeixen dins del sistema i els mitjans de comunicació constitueixen el nucli central de la confrontació. L´auge de les llibertats públiques, sobretot la llibertat de premsa, ha estat important des de l´accés a la presidència de Khatami. Però la repressió exercida per l´Estat sota el comandament del faguih ha augmentat en la mateixa mesura.

Fins a la revolta estudiantil, el mes de juliol de 1999, el règim dels clergues no s´enfrontava a cap oposició massiva. Malgrat això, sempre han existit determinats grups que buscaven l´enderrocament del règim islàmic. Entre ells destaquen els Mujaidins del Poble (islàmics d´esquerra), exiliats a Iraq des de 1986 i la presència dels quals representa un dels principals obstacles per a la normalització de les relacions entre Bagdad i Teheran. Els mujaidins actuen pràcticament de forma exclusiva des de l´exili, sense comptar amb una audiència real a Iran. Per aquest motiu les reformes iniciades no són una conseqüència de les seves reivindicacions, sinó de la voluntat d´obertura de Khatami, l´anomenat "aiatol·là Gorbatxov", qui recomana més realisme en l´àmbit internacional i opina que l´Estat de dret ha de ser restablert.

Antecedents i evolució del conflicte

A Iran, abans conegut amb el nom de Pèrsia, han confluït moltes cultures, la més decisiva de les quals, per ser la més prolongada en el temps, ha estat la dels àrabs, que van introduir l´Islam. Malgrat això, la majoria dels iranians són xiïtes mentre que els àrabs són sunnites.

El país ha sofert nombrosos conflictes interns. L´any 1779 hi domina la dinastia dels Qajars, el poder de la qual es veu minvat per la lluita d´interessos polítics lliurada per les potències internacionals i que seria decisiva per al futur d´Iran. L´expansió de l´imperi rus a l´Orient Mitjà amenaça l´Imperi britànic a l´Índia i les dues nacions competeixen a Iran, convertint-lo en un Estat semicolonial l´economia del qual és controlada per les potències europees.

La fam i la fallida econòmica que segueixen a la Primera Guerra Mundial propicien el cop d´Estat realitzat per Reza Khan l´any 1921. El 1925, després d´enderrocar l´últim governant Qajar, es proclama xa (Reza Xa Pahlavi). Malgrat tot, l´any 1941 es veu obligat a abdicar a causa de la seva col·laboració amb els nazis i serà el seu fill Mohamed qui assumirà el poder. Aquest inicia un procés de modernització i "occidentalització" del país amb els beneficis que aporten les petrolieres, aparta els líders religiosos i restringeix el seu poder. Malgrat això, el règim repressiu del xa abona el terreny per als integristes religiosos que, liderats per l´aiatol·là Khomeyni, organitzen la revolució que conduiria, l´any 1979, a la creació de la República Islàmica. Després de la revolució es promulguen codis fonamentalistes musulmans i la influència occidental és tallada d´arrel. L´any 1980, el vell conflicte amb Iraq sobre el canal del Shatt al-´Arab reprèn força, ja que Iraq, amb l´esperança de poder aprofitar la inestabilitat del seu veí, n´envaeix el territori. La guerra dura vuit anys i té conseqüències catastròfiques per a Iran, que es troba amb 500.000 morts i amb la seva economia en la ruïna.

El 3 de juny de 1989 mor l´aiatol·là Khomeyni. El succeeix l´aiatol·là Khamenei i Hashemi Rafsanjani és elegit president. Aquest, malgrat tot, no aconsegueix reformar l´economia, perquè al no liberalitzar el règim impedeix les inversions en el sector privat. El mes de maig de 1997, Khatami, el nou president elegit a les urnes, comença a aplicar gradualment les reformes, una tasca gens fàcil ja que Iran depèn totalment del petroli i la seva economia ha estat víctima de la crisi petroliera que l´ha afectat més que a qualsevol altre Estat del golf Pèrsic. Iran és el segon productor de petroli de l´OPEP i el segon productor de gas del món, que li representa el 85% dels seus ingressos per exportació.

Les transformacions implementades des de l´interior del règim han ajudat al país a sortir de la seva condició de pària del sistema internacional. Amb la crida al "diàleg entre les civilitzacions", dirigida per Khatami al poble nord-americà (el conegut "Gran Satanàs"), Estats Units es troba en una posició incòmoda per a seguir aplicant l´embargament i la llei d´Amato (que sanciona a tota societat que inverteixi més de 40 milions a l´any a Iran).
També es pot observar en el país un cert retorn als valors nacionals enfront dels valors islàmics, afavorit per tres factors: l´èxode rural, la guerra contra Iraq (1980-1988) i el descrèdit de la vella ideologia de l´Estat islàmic.

Per altra part, actualment al món li preocupa més la carrera nuclear empresa per Iran que no pas el seu terrorisme. I, per tant, l´acusa de desenvolupar, amb l´ajuda de Xina, programes nuclears i de balística incompatibles amb el Tractat de No Proliferació (TNP), a la renovació del qual ha donat suport.

Condicions actuals

L´elecció de Khatami ha suposat una alenada d´aire fresc per al país. Sense qüestionar els pilars del sistema (del qual ell forma part), ha relaxat les estrictes normes de censura i ha popularitzat els conceptes d´Estat de dret, multipartidisme i alternança. Per exemple, el 24 de setembre de 1998, el Govern va assegurar que no seguiria atemptant contra la vida de l´escriptor Salman Rushdie, condemnat a mort per la fatwa emesa per l´aiatol·là Khomeyni el 15 de febrer de 1989. Malgrat tot, més tard o més d´hora caldrà suprimir la dicotomia entre deures polítics i religiosos. En efecte, la Constitució barreja els gèneres juxtaposant deures ciutadans i drets divins.

El president Khatami és partidari de la política dels petits passos cap a la democratització des de l´interior del règim del clergat. El seu pragmatisme s´enfronta, per un costat, a l´entusiasme dels joves -que van poder celebrar per primera vegada l´esperit del 2 de Jordad(data del calendari iranià que correspon al dia de l´elecció de Khatami) amb la victòria d´Iran sobre Estats Units en el partit de futbol celebrat durant el Mundial de França- i, per l´altre, als sectors conservadors que volen impedir qualsevol "deskhomeinització" del sistema. Els seguidors del Guia Suprem defensen l´immobilisme i consideren, igual que el president conservador del Parlament, Ali Akbar Nateq-Nuri, que "la premsa representa la porta de la invasió cultural". Vint anys després de la instauració de la República Islàmica, es produeix la segona revolució iraniana realitzada pels estudiants.

Khatami, que intenta mantenir un difícil equilibri entre els estudiants i els clergues, haurà d´escollir entre els immobilistes i els moviments populars que demanen més autonomia i més participació en els assumptes de l´Estat. La sortida d´aquesta dura lluita condiciona el futur del país. En cas d´un èxit de l´aggiornamento islàmic, Iran esdevindria una referència per al conjunt del món musulmà i el seu retorn al concert de les nacions seria àmpliament facilitat.